El segle XVII s'encetà amb una sorprenent onada de persecució de bruixots i bruixes, que adquirí un caràcter força general (fins i tot a nivell europeu). El dia 3 de febrer de 1619, els consells de Sant Martí i Santa Maria d'Arenys, reunits al bell mig de la Riera, acordaren donar poders als jurats de les dues universitats per tal que "demanen y pugan demanar justítia contra los bruxos y bruxes per fer-los castigar" (acta del notari Francesc Coris).
El 1626 es donà solució a un tema que feia molts anys que cuejava i que acabà satisfactòriament per als habitants de Sant Martí: la venda de la senyoria directa. L'any 1569, la senyoria directa ja havia passat a mans de les universitats a canvi d'un pagament d'unes 14.000 lliures. El canvi realment important s'esdevingué el 1624, quan els consells de les universitats de Sant Martí i Santa Maria decidiren vendre la senyoria directa a tots els habitants dels dos pobles, amb totes les seves rendes i drets dominicals, prèvia capbrevació de totes les seves possessions.
Sant Martí d'Arenys comptava en aquells moments amb unes 150 cases, és a dir, uns 600 habitants. Si els comparem amb els 140 focs que es comptabilitzaren l'any 1574, veurem que s'ha produït un cert augment, tot i que ha estat mínim. És ben probable que la responsabilitat d'aquest creixement s'hagi d'atribuir als nouvinguts de l'altra banda dels Pirineus, occitans, llenguadocians, gascons... és a dir als "súbdits del rei de França". A la Matrícula de 1637 s'esmenten els noms i propietats dels 38 naturals "del regne de França" que vivien a Sant Martí d'Arenys.
Des de 1640 amb la Guerra dels Segadors s'inicià un període crític que culminà amb l'aparició de la pesta l'any 1651. A mitjans de febrer de 1651 ja s'havien donat els primers casos d'empestats a Barcelona. Poc després es declarà el primer mort de pesta a Sant Martí d'Arenys: el 28 d'agost d'aquell mateix any, Maria Trull "morí al Puig, de contagi, y fou enterrada allí mateix". Des d'aquell moment, la pesta fustigà amb violència les nostres contrades durant més de 4 anys. La situació creada fou crítica i sovint es visqueren moments d'angoixa i pànic col·lectius. El nombre de morts coneguts per causa de la pesta és de 115. Amb tota probabilitat foren molts més, ja que nombroses defuncions no quedaren enregistrades a causa del descontrol que es patí en els moments més crítics.
El dia 4 d'abril de 1655, quan ja es tenia la certesa que l'epidèmia de pesta s'havia acabat, Miquel Mascaró i Pibernat, Gabriel Puig i Joan Pau Vergés, jurats de Sant Martí d'Arenys, juntament amb els homes de Consell, acordaren fer un vot de vila a Sant Martí (11 de novembre), a Sant Sebastià (20 de gener) i a Sant Joan Degollat (29 d'agost).
Cap a 1670, amb una situació més estable i asserenada, es donà una certa recuperació econòmica. Aquest millorament es manifestà en un increment en el nombre de naixements i en una represa de les obres a l'església, amb la construcció d'una tribuna i del retaule barroc de Sant Antoni de Pàdua, l'any 1674. Ambdues realitzacions foren costejades pel negociant Josep Vilarrassa i Teixidor, personatge influent en la comunitat arenyenca de finals del XVII.
Des de finals de l'edat mitjana s'anà creant un petit nucli urbà -qui sap si a l'empar que oferia la sagrera- que, ja a finals del segle XV, havia cristal·litzat en els carrers Nou, Vell i de l'Olivera. Des dels inicis del segle XVI tenim constància del veral format a l'entorn del carrer de Sant Antoni, que incloïa una part del Panagall, del de Sobirans i del de Torrentbò. A mitjan segle XVI encara ningú no s'havia atrevit a construir casa prop dels gruixuts mots que delimitaven el llit de la Riera. El nou temple, encarat a la Riera, comportà, d'una banda, la creació d'un espai urbà privilegiat (fossar i plaça pública), i de l'altra, la revalorització d'aquell tram de Riera com a carrer més important de la població i com a eix vertebrador de la futura estructura urbana.