La guerra de 1936 a 1939 truncà les millors esperances del poeta. Com ell mateix va escriure:
“I allò que pogué ésser prat d’infinit idil·li
pel plural heretatge de generacions,
fou la polsosa ruta de l’èxode i l’exili:
sense llum, sense amor, sense horitzons...” (Història encesa)
El juliol de 1936, la revolta militar contra la República provocà l’inici d’una llarga i cruel guerra. El novembre de 1936 fou traslladat al Consell de Sanitat de Guerra dins del Departament de Defensa. Treballà en diferents departaments, des de la correcció de publicacions, emissions radiofòniques, fins al servei de premsa de l’Exèrcit de l’Est. A començament de febrer de 1939, travessà la frontera pels Pirineus enmig d’un temps glacial. Fou internat en el camp de concentració de Sant Cebrià de Rosselló, on la malaltia el dugué al caire de la mort. La intervenció del Comitè Britànic d’Ajuda als Refugiats aconseguí el seu trasllat cap a Anglaterra el mes de març de 1939.
La vida a Anglaterra per a un refugiat estranger no fou gens fàcil. Primer estigué sota la protecció del diputat laborista Lord Faringdon i, més tard, visqué a Londres a la residència de la doctora Dorothy Collier. Dins de les seves minses possibilitats, ajudà els refugiats republicans. Fidel a les seves arrels catalanistes i republicanes, participà en la reunió que el Consell Nacional de Catalunya –entitat que representava la Catalunya lliure– celebrà el juliol de 1940 a casa de J. M. Batista i Roca.
En plena guerra mundial, l’any 1943 conegué Brenda Hudson, amb qui mantindria una forta relació que culminà, anys més tard, amb el seu matrimoni. Durant els bombardejos de Londres, Domènec treballava i dormia en un restaurant regentat per espanyols. Durant un breu període de temps, treballà com a secretari particular del Cònsol General de Mèxic.
Al mateix temps, Domènec participava i era guardonat en els Jocs Florals de la llengua catalana que s’anaven celebrant a l’exili. El reconeixement més gran arribà amb els Jocs Florals de Buenos Aires (1941) amb la consecució dels tres premis: Flor Natural amb Poemes d’amor i enyorança, l’Englantina amb Tres elegies en fidelitat i la Viola amb El misteri de Nadal, i la consegüent distinció com a Mestre en Gai Saber. També fou premiat als Jocs de Santiago de Xile (1943) amb el poema Entre l’angoixa i l’esperança, a l’Havana (1944) amb Bondat eterna del Nadal, a Mendoza (1950) amb Història encesa i a Buenos Aires (1959) amb Les Aparicions.
Amb els treballs que li encarregà la BBC durant la guerra mundial, Domènec aconseguí una feina on desenvolupar el seu talent intel·lectual. Amb el pseudònim de Pedro Vega Ramon, traduí al castellà diverses obres de teatre d’autors clàssics i contemporanis que eren radiades per a l’Amèrica llatina. També va escriure obres originals, com Atahualpa o Cantata de Paz. Acabada la guerra, hagué de treballar com a oficinista en altres empreses, fins que un accident l’obligà a deixar la seva feina.
Domènec visqué sempre enyorat de la seva joventut perduda, del seu poble i de Catalunya. Aquest era un sentiment que aflorava intensament en les seves composicions més íntimes.
A Cambridge amb Brenda Hudson. Any 1956
CONREUS ANTICS
He sospirat, en gris, tantes vegades,
que em cal tornar-me font de nous sospirs.
Enyor d’amors: ja rep, la vena exhausta,
la saó intensa del meu temps més trist.
L’arrel profunda té una veu secreta
que va a la flor per entranyats camins.
La terra d’ara també és terra meva
perquè ella es dona a mos conreus antics.
Hi sento exemples de ginesta viva,
d’aires de mel que respirava ahir,
i hi penso la tendresa amb què em cenyien
els braços de la mare, en dar-me el pit.
Si em revenen alens de l’edat blanca,
si com d’adolescent tinc el respir,
si em torna el toc de llum del meu paisatge,
senyal que meno bé els conreus antics...
La grisor és vasta i la jornada lenta:
No hi ha vedrunes entre dia i nit.
Però amb fidelitat clavo la rella
d’aquesta arada que és l’enyor que dic.
Transparento la tasca amb les fatigues
que em són corona d’aigua de delits,
i el batec de ma sang diu com germina
la sement pura dels conreus antics.
Repòs no em cal. Que si la feina és aspra,
jo he nascut en la llum d’aquell país
on la febre dels cirerers en flames
dringa en la gorja dels ocells petits.
I si ara compto llunes adormides
i hores de boira sota ponts de risc,
la pell ja em té frisança d’alegries
perquè prosperen els conreus antics.
Prepara els braços, dolça amiga meva.
Mare: altre cop pareu-me taula i llit.
Que així que hauré premut la nit darrera,
tindré crits d’alba pel retorn feliç.
L’íntima arrel ja florirà en veu alta;
i, entre àuria pols d’assolellats camins,
mon cor vindrà a collir la fruita casta
que han de donar-me els meus conreus antics!
(Eaton Hastings, abril de 1939)