Ajuntament d'Arenys de Munt/Les sardanes al poble

Arenys de Munt, primera Capital de la Sardana 2013

Introducció
Breu història de la sardana
Orígens de la sardana
Etimologia
Simbologia
La dansa als segles XIII-XV
La sardana, de Joan Maragall
Sardanes i himnes
Sardanes relacionades amb Arenys de Munt
Bases del concurs pel disseny del logotip
Poema de Pere Marpons Arenys de Munt, Capital de la Sardana

En un acte celebrat el mes d’abril al Palau Marc de la Generalitat de Catalunya, Arenys de Munt ha estat escollit Capital de la Sardana per a l’any 2013. Aquest projecte, que compta amb el suport del Departament de Cultura, substitueix l’antic esdeveniment de la Ciutat Pubilla de la Sardana i uneix en un mateix projecte la Federació Sardanista de Catalunya, la Unió de Colles Sardanistes de Catalunya i l’Obra del Ballet Popular. Té com a objectius contribuir a ampliar la difusió, el conreu i el prestigi social de la sardana, així com promocionar i projectar el municipi designat com a Capital de la Sardana a Catalunya.

Arenys de Munt està treballant per elaborar un projecte propi i específic que inclogui activitats durant tot un any al municipi, i que s’ha iniciat amb la formació del Comitè Organitzador de la Capital de la Sardana. La voluntat del govern municipal és implicar tot el teixit associatiu de la població en tot allò que es pugui realitzar, ja que és una oportunitat per reforçar i fer créixer les entitats del poble, així com donar a conèixer tot el que es fa a Arenys de Munt als molts visitants que es rebran durant aquest any.

Cal recordar que Arenys de Munt té una trajectòria molt important pel que fa a la promoció i organització de l’activitat sardanística. Durant més de 50 anys, ha tingut lloc a la població la final del tradicional Concurs de Colles Sardanistes, Bàsic d’Honor del Campionat de Catalunya. Ara, aquest fet ha culminat amb aquest nomenament, que contribuirà a promocionar tot allò que es faci en pro de la cultura popular i tradicional durant l’any 2013 i en el futur.

Les sardanes - breu història

Encara que l’apel·lació de sardana, com a ball, es troba escrit ja des de mitjans del segle XVI, la sardana tal com actualment es coneix és relativament moderna. No tenim notícies exactes de com era el ball de la sardana en seu origen ni de com es ballaven les que se citen en els documents del segle XVI al XIX. El que sabem és que al segle passat, juntament amb el contrapàs, es ballava la sardana curta, que va desaparèixer just en el moment en què la sardana anomenada “llarga”, que és l’actual, es va imposar popularment. La sardana, com a ball dels catalans, s’inicia amb la reforma de la cobla i amb l’estructura musical que realitzà Pep Ventura a la dècada del 1840 al 1850.

Efectivament, podem dir que durant aquesta dècada es crea la sardana. Encara que la vida de Pep Ventura en aquests anys ens és poc coneguda, ens atrevim a afirmar que per a ell va ser una època de gran activitat. Va ser l’època en què es va interessar per reformar i activar la cobla; quan coneix Antoni Turon de Perpinyà i amb ell dissenyen la nova tenora, instrument que situen com a eix central de la renovada ordenació musical; quan fa més llarga la sardana curta, salvant-la de l’apatia en què sembla trobar-se, per crear la sardana actual; i quan els primers sardanistes s’entusiasmen amb això fins al punt que Miquel Pardàs pot fer imprimir, encara que breument, el seu primer tractat sobre el ball de la sardana: Mètode per ballar la sardana llarga.

La sardana va seguint el seu curs. L’any 1859 es constitueix la cobla L'Empordanesa, i aquest mateix any Clavé fa la seva estrena d’El pom de flors i obté gran èxit amb l’aire de sardana amb què estava compost el tema.

A partir del 1860, la sardana es propaga fins a Barcelona. La cobla de Pep Ventura és convidada a participar a la festa que se celebra a Montserrat en ocasió de la visita de la Reina Isabel II. En aquests actes també hi participa Miquel Pardàs, juntament amb els altres dansaires, per ballar la sardana. Aquest mateix any, Pep Ventura fa l’estrena de la sardana Arri Moreu, que guanya gran popularitat.

La sardana es va anar expandint de forma semblant pels llocs de l'Empordà i de la Selva, i d’aquí a tot Catalunya. A Santa Coloma de Farners, l’any 1856, durant la Festa Major es ballava el contrapàs i la sardana. També es conserva documentació on consta que l’any 1870 les sardanes es ballaven a Banyoles, Besalú, Olot, Palamós, Tordera, etc.

El camí per a la sardana no sempre va ser planer; al llarg del segle XIX ja va sofrir prohibicions i persecucions segons el règim polític del moment. Va ser a l’època de la Primera República quan va ser ben rebuda i van gaudir d’una triomfal acceptació les cobles de Pep Ventura i de Cardoneda, amb la seva estrena conjunta Per tu ploro.

L’Associació d’Empordanesos va contribuir enormement a l’establiment de la sardana a Barcelona, organitzant ballades de sardanes en diferents llocs. La fundació de l’Orfeó Català també hi va contribuir dedicant una especial atenció a la música popular catalana, així com l’estrena al Gran Teatre del Liceu de Barcelona de l’òpera Garin, del mestre Tomàs Breton, en la qual figura una sardana que el dia de l’estrena va haver de repetir-se tres vegades després de la persistent insistència del públic.

Una vegada acceptada i reconeguda a Barcelona, la difusió de la sardana a la resta de comarques catalanes va ser considerable. Va ser així com la sardana va entrar amb bon peu al segle XX, en el qual aconsegueix, malgrat els corresponents alts i baixos deguts a l’exigència dels avatars polítics, l’èxit que fins avui dia l’acompanya.

La música actual de la sardana és tocada per una cobla, que en general consta de 12 instruments tocats per 11 músics. Quatre d'aquests instruments (tenora, tible, flabiol i tamborí) són instruments típicament catalans; els altres quatre són més convencionals (contrabaix, trompeta, trombó i fiscorn).

Orígens

Segons diversos investigadors, els orígens de la sardana podrien remuntar-se a èpoques molt remotes. S’han trobat vestigis del que s’ha anomenat la "dansa astronòmica", que des de molt antic es tractava d’una dansa d’adoració al Sol. Així mateix, també la relacionen amb les anomenades "danses màgiques", que en diverses cultures ancestrals suposaven actes rituals oferts a un ampli ventall de panteons religiosos amb la intenció d’aconseguir bones collites o també per aconseguir el triomf en batalles decisives.

De totes maneres, tots aquests estudis, amb les seves diverses interpretacions, coincideixen a considerar la sardana com un ball ancestral i solar. Les sospites i fonaments en què es basen aquestes explicacions són a partir de les interpretacions sobre la mecànica i estructura tècnica del ball. Gairebé misteriosament, el nombre i el ritme dels compassos coincideixen amb les 24 hores del dia: 8 compassos curts (per a la nit) i 16 compassos llargs (per al dia).

Encara que de forma incerta, la sardana podria trobar els seus orígens en danses gregues, iberes o etrusques, en què els balladors es donaven les mans i movien els peus.

La teoria que la sardana pot vincular-se a l’època grega té molts partidaris i adeptes, doncs la tesi no és gratuïta ni sense fonament, ja que, segons la seva estètica, basada en la dolçor dels seus esbossos lineals, la suavitat dels moviments i el delicat conjunt d’aquest ball, encaixen perfectament dins de les característiques de la cultura hel·lènica.

Un altre argument que utilitzen els defensors dels seus orígens grecs, encara que resulta una miqueta feble, es fonamenta en una anotació històrica que data de l’edat mitjana, quan, durant la invasió grega pels turcs, diferents catalans van lluitar en aquestes terres, i, com a conseqüència, però sempre hipotèticament, van importar la sardana a Catalunya.

Ja a l’edat mitjana existien dues danses similars: el “ball de rodar” i la “dansa mesclada”, que van derivar més tard en altres dues danses, que van ser les que van donar l’origen recent de la sardana actual. Aquestes danses més "modernes" són el contrapàs i la sardana curta, que va servir de base per al desenvolupament de la sardana llarga, que és l’actual.

La lluites sostingudes per Catalunya durant aquests segles van deixar l’esperit popular abatut, fet que també va repercutir en el plànol cultural. Així, doncs, les ballades a les places dels pobles es van fer molt nombroses durant el segle XIX, amb la intervenció de persones de totes les edats. El programa es componia de quatre contrapassos: llargs, curts, porsícola i sardà, i s'acomiadava la tarda amb una sardana. Així, la sardana va passar a ser solament un acte de final de festa i va anar perdent el caràcter de ball propi català.

A la primera meitat del segle XIX, la sardana era un ball normal i corrent en ambdues vessants pirinenques; després va decaure a les zones ultrapirinenques i, probablement sense cap relació entre tots dos fets, va adquirir més popularitat a les zones més meridionals, apartades dels Pirineus.

El fosc inici de l’expansió de la sardana s’explica, pel que sembla, amb el senzill fet que les cobles tractessin de poder actuar a les poblacions més importants de les comarques del veïnatge, i, millor encara, a les comarques allunyades.

Naturalment, no es va tractar d’una progressió ràpida i contínua, però la condició de tret típic que resultava ser la sardana va propiciar que la Diputació de Barcelona fes que Pep Ventura anés a Montserrat juntament amb la seva cobla i un nodrit nombre de ballaires per fer gala a la Reina Isabel II l’any 1862. La innegable condició de cosa popular que envoltava la sardana va atreure els cappares de Renaixença i va ser així com es va convertir en la imatge de l’adreçament col·lectiu català.

De la importància que la sardana va adquirir a Catalunya dins de les seves altres funcions de dansa representativa va néixer la idea de crear un organisme que atengués tots els seus aspectes i estudiés tot allò que pogués contribuir a donar una categoria més alta a tots els seus elements.

La sardana es va polititzar. D’aquesta idea va néixer la Lliga Sardanista de Catalunya, que, sota la presidència del mestre Joan Llongueres, va complir una gran comesa entre el 1928 i el 1936.

Després de la Guerra Civil Espanyola, a poc a poc van tornar a aparèixer les entitats sardanistes i es va tornar a sentir la música de la sardana als carrers catalans.

El 1950 es va constituir l’Obra del Ballet Popular de manera formal, amb l’objectiu de coordinar les entitats propulsores; el 1959 es van establir les Jornades d’Estudis Sardanistes; el 1960, la Diada Universal de la Sardana i els premis als mèrits sardanístics.

Etimologia

En el lèxic de la llengua catalana la sardana es descriu com a “ball tradicional de Catalunya i composició musical escrita per seguir-la”, i també com a “dansa catalana que ballen en nombre indeterminat els balladors agafats de les mans i formant un cercle”.

Aquesta definició no en completa el significat; solament posa de manifest l’actuació realitzada. Per tant, no deixa obert el camí per saber d'on arrenca el seu origen etimològic.

La paraula sardana és usada per denominar tota classe de moviment fet en col·lectivitat formant cercle. Per tant, aquest fet ens obliga a determinar de quina classe de sardana es tracta, ja que la paraula s’usa igualment per denominar una i una altra classe de moviment; no obstant això, sempre s’entendrà que es tracta d’una classe de ball o dansa.

Atesa, doncs, la seva múltiple aplicació, buscant conèixer la seva etimologia, hem trobat que alguns autors atribueixen la seva procedència a la paraula llatina cerretana, que, segons Plini, és el nom del territori pirinenc de la regió gironina, o sigui, la Cerdanya; d’aquí que hi hagi escriptors que donessin el nom de cerdana en substitució del de sardana, que escriuen uns altres i que és l'usat actualment, segons el costum tradicional.

Simbologia

Donant com a bo el principi que el tipus de ball anomenat sardana ha acompanyat des de sempre el del contrapàs, és possible assegurar que ambdós han seguit la mateixa trajectòria, ja que, quan un era interpretat, també ho era l’altre. Així, doncs, ens és necessari examinar els antecedents de la sardana, que ens permeten extreure la conclusió que el seu origen és tan llunyà com el del contrapàs. No obstant això, no trobarem cap document suficientment eficient que ens en doni testimoniatge; solament ens serà possible recórrer a les suposicions més eficients que ens puguin orientar.

Possiblement la forma de dansa en cercle que ja coneixien els ibers, segons testimonia Estrabó, era aplicada a manera d’una forma de culte a la Lluna en la seva plenitud, i en aquest cas resultaria ser una dansa de caràcter astronòmic, que podia haver estat ballada a Catalunya i de la qual es pot haver originat la primitiva sardana. Una vegada establerta i en ús, aquesta dansa va haver de prendre l’aspecte d’una forma de tribut a la divinitat; amb caràcter simbòlic, era feta entorn d’una foguera perquè d'ella es desprèn llum i calor, que és font de vida.

Un altre caràcter simbòlic s’ha pretès trobar en el traçat que ofereix la sardana primitiva, consistent en què la música utilitzada per ballar-la estava composta per vint-i-quatre compassos, vuit anomenats curts i setze anomenats llargs, que sembla que vulgui significar les vint-i-quatre hores de què està compost el dia solar. A més, aquests compassos estan repartits musicalment en dues parts; en els primers, és costum que la melodia presenti un aire seriós o malenconiós, i en els segons alegre i emotiu. Els primers volen simbolitzar les hores reposades i tranquil·les de la nit, i els segons les alegres i festives de la llum del dia, les quals van acompanyades d’uns breus compassos sonors, que ens fan sentir una certa semblança del cant del gall, que anuncia la nova aurora que farà vibrar d'alegria els cors.

Passem ara a veure què ens explica Francesc Eiximenis a Lo Crestià i al Llibre de les dones: “El ball són segetes e armes del dimoni que li fa fer Ball redon perque's vegin ferits per totes parts e Ball mesclat perque la pugan besar. La Mare de Déu balla ab ses doncelles de companyia. Que al cel ballen cantant les verges lloances al Senyor. Ballar de si mateix no és mal sinó mala condició del ballant. Els àngels ab les verges fan un ball devant Jesucrist e dient-li així un cant alt e preciós. En aquest cant e ball estant per tostemps ab Jesucrist. Al cel hi ha jochs, cants, balls e rialles: Els balls formats en diverses figures feometriques : Ball lonc, ball rodó, ball triangular, ball quadrat, e d'altrees figures. Els balls respondrant als cants e los cants als balls. Quant cantarant de leys faran balls plans e drets donant entendre que les leis divinals són planes e dretes. Quan cantaran de juhis sen corbaran e abaxaran senyalant himilitat e reverència. Quan cantem amors, saltant es leven a manera de flames de foch donant a entendre l'ardent amor a Déu”.

El Rei Pere III el Cerimoniós, a la seva Crònica, explica que, trobant-se de pas a Montpelier: “eixiren a rebrel los bons homens de la terra e dançant davant Nos diverses homens et dones anant així tro al palau. Trobant-se a Perpinyà: es faeren moltes ballades e moltes alegries. E apres vespres muntaren lees ballades al pati del castell e mezclaren dances de moltes maneres: E Nos haguemne gran plaer e devallam a ballar ab ells en la dança mezclada; e haguerem gran joya e plaer: E apres que haguem dançat ab ells fo vespre e faem portar vi e confits e beguem e menjam ab los balladors; dels confits donam a ells e puix leixan-los en lo pati; muntamnos en la cambra e tots anarensen a llurs alberchs. Se esdevench que la reyna, nostra muller, pari un infant mascle la cual cosa tota la ciutat hac gran goig e gran pagament... Y encontinent anaven ballant per tota la ciutat de València”.

Aquestes són les informacions que en referència a la dansa coneixem en ús del segle XIV, però encara en queda una altra de més rellevant interès, que es troba esmentada en el titulat Llibre Vermell, que es custodia a l'Arxiu Biblioteca del Monestir de Montserrat. El pare Gregori M. Suñor, en estudiar Els cants dels Romeus al segle XIV, que es troben anotats (text i música) al llibre, ens dona a conèixer l'existència de la que es coneixia com a “xamosa dansa montserratina”, dita "Ballada dels gotx de nostra dona en vulgar cathallan o ball rodó", la melodia de la qual, segons dictat del mestre Lluís Millet: “és tan tosca i honrada, tan campestre i honesta, que no podem dubtar que és filla del poble. Ball tipus de les nostres muntanyes, que té tot l'embruixament de l'honrada alegria dels nostres besavis. Cançó de gaita i de flabiol”.

La dansa als segles XIII-XV

Durant els primers segles medievals, la gent humil només dansava en ocasió de grans festes religioses i després d'àpats extraordinaris, segons tradicional costum. La dansa no es va convertir en passatemps a la vida familiar fins al segle XIV, època que es pot considerar com de la resurrecció i desplegament de la dansa popular. Pertot arreu es dansava: als palaus dels monarques, als castells feudals, a la plaça pública.

No obstant això, entre la noblesa i la milícia encara hi havia una certa reserva a prendre part en la dansa, com si aquesta es considerés una manifestació de debilitat o feminitat, raó per la qual es va fer popular en terres de Llenguadoc el proverbi: “Les dones a dansar, els homes a regardar”.

És a dir que la dansa era considerada pròpia del sexe femení i, quant al masculí, solament podia veure-la interpretar. Que aquest criteri hagués de perpetuar-se llarg temps ho dona a entendre el que s'explica del monarca Alfons el Magnànim. No era partidari de la dansa, però en unes festes dedicades a l'emperador hi va prendre part. Els seus cortesans, estranyats, li ho van manifestar francament, i ell els va contestar: “Balla per vici o vana intenció de complaure a les dones és cosa de foll o embriac; però dansar solament per a honorar i festejar a persona que ho mereix, pot ésser tolerat. Per tant, no déu ésser colúlocat entre els folls el que una vegada fa una bogeria en companyia de prínceps i grans senyors".

Amb tot, veiem el testimoniatge del que passava en aquella època amb el que ens explica Ramon Muntaner a la seva Crònica, després de conquistada València el 1238: “...Quinze dies tots íntegres durà la festa... tots dies refrescaren los jochs e les danses e els balls”. “...Com si anassen fer una dança, que fossen tenguts a dançar per novia...” “...lo senyor Rey (Pere II) tantost com fou a Barcelona es feren gran festes que duraren VIII jorns que res no feya mes jochs e balls...”.

La sardana, de Joan Maragall

La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan;
és la mòbil magnífica anella
que amb pausa i amb mida va lenta oscil·lant.
Ja es decanta a l’esquerra i vacil·la;
ja volta altra volta a la dreta dubtant,
i se’n torna i retorna intranquil·la,
com, mal orientada, l’agulla d’imant.
Fixa’s un punt i es detura com ella.
Del contrapunt arrencant-se novella,
de nou va voltant.
La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.

Els fadrins, com guerrers que fan via,
ardits la puntegen; les verges no tant;
mes, devots d’una santa harmonia,
tots van els compassos i els passos comptant.
Sacerdots els diríeu d’un culte
que en mística dansa se’n vénen i van
emportats per el símbol oculte
de l’ampla rodona que els va agermanant.
Si el contrapunt el bell ritme li estrella,
para’s suspesa de tal meravella.
El ritme tornant,
la sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.

El botó d’eixa roda, ¿quin era
que amb tal simetria l’anava centrant?
¿Quina mà venjativa i severa
buidava la nina d’aquell ull gegant?
Potser un temps al bell mig s’apilaven
les garbes polsoses del blat rossejant,
i els suats segadors festejaven
la pròdiga Ceres saltant i ballant…
Del contrapunt la vagant cantarella
és estrafeta passada d’ocella
que canta volant:
-La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.

No és la dansa lasciva, la innoble,
els uns parells d’altres desaparellant;
és la dansa sencera d’un poble
que estima i avança donant-se les mans.
La garlanda suaument es deslliga;
desfent-se, s’eixampla, esvaint-se al voltant,
cada mà, tot deixant a l’amiga,
li sembla prometre que ja hi tornaran.
Ja hi tornaran de parella en parella.
Tota ma Pàtria cabrà en eixa anella,
i els pobles diran:
-La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.

Sardanes i himnes

SARDANES:

La Puntaire
Escrivia Joan Maragall: “La sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan”. Una dansa en la que tothom hi cap i ningú és mai rebutjat. Sense cap mena de dubte, podem constatar la bellesa d’aquesta música íntima i pròpia dels catalans escoltant aquest himne de defensa aferrissada de la terra catalana.

La Moreneta
Encara que el moment de l’aparició de la sardana roman desconegut, existeixen testimoniatges de la seva popularitat des del segle XVI. La composició de la cobla i la coreografia actual de la dansa van ser fixades i unificades al segle XIX. Alguns experts mantenen que la sardana té dos mil anys d'antiguitat, però són abundants les llegendes que fixen el seu principi a l'antiga Grècia, on les danses circulars, donant-se les mans, ja s'estilaven. El 1947 Antoni Carcellé va composar una sardana immortal dedicada a la Nostra Verge de la muntanya sagrada de Montserrat, la verge morena que fóra blanca.

La Santa Espina
És la sardana més emblemàtica i constitueix un himne patriòtic per als catalans. Forma part de la sarsuela del mateix títol escrita per Àngel Guimerà amb música d'Enric Morera. Va estrenar-se el 1907, al Teatre Principal de Barcelona. Va ser prohibida durant les dictadures de Primo de Rivera i Franco.

HIMNES:

Els Segadors
És l'himne nacional oficial de Catalunya. El seu origen data de la Guerra dels Segadors, al segle XVII. L'himne fa una crida per defensar la llibertat de la terra. La lletra actual és d'Emili Guanyavents i data de 1899.

El Cant de la Senyera
És una composició del mestre Lluís Millet sobre un poema de Joan Maragall, compost expressament com a himne de l'Orfeó Català. Es va estrenar a Montserrat l'any 1896 a la cerimònia de la benedicció de la senyera. Va ser prohibit pel règim franquista del 1939 al 1960. També va actuar de facto com a himne, en competència amb Els Segadors, quan aquest últim encara no havia estat oficialitzat.

SARDANES RELACIONADES AMB ARENYS DE MUNT

En aquest apartat podeu trobar sardanes dedicades o relacionades amb Arenys de Munt, incloses dins el CD Arenys de Munt a toc de cobla, editat per l'Ajuntament d'Arenys de Munt l'any 2002. Per escoltar-les, cliqueu sobre el títol.