La història
A Arenys de Munt la tradició de fer puntes al coixí li ve de lluny. La primera documentació on figuren puntaires d'Arenys de Munt és el llibre de comptes del rander Joan Clavell, de l'any 1698.
És durant el segle XVIII que a la Costa de Llevant, i també a Arenys de Munt, es consolida l'expansió comercial de les puntes. El rander, comerciant de puntes, que en alguns casos també dibuixa les seves pròpies creacions i fa patrons, recorre totes les poblacions del llevant català per comprar puntes a les hàbils puntaires. Com que la producció era molt abundant i variada, va sorgir la necessitat de donar noms als punts i a les puntes. Aquests noms els donaven les mateixes puntaires, anomenant les formes que teixien segons les figures. Així, trobem noms tan gràfics i curiosos com el gra d'ordi, la ploma, la serpeta, el campanar de Sant Iscle, el cargol, l'oliva, la petxina i molts d'altres, noms que avui dia encara s'utilitzen.
Així doncs, amb la crisi de les darreries del segle XVIII, moltes famílies d'Arenys de Munt veuen en el treball de les puntes un mitjà per garantir la supervivència del nucli familiar.
Les puntes d'Arenys, nom que denomina els dos Arenys, tenen un gran prestigi per ser puntes fines i s'escampen per arreu, fins i tot a Amèrica. Aquest comerç fou molt fructífer i reportava un gran benefici a les pobres economies familiars.
Durant el s. XIX els pobles del litoral català s'anaren industrialitzant i les puntes al coixí deixaren de ser un mitjà de vida per a les dones. Arenys de Munt, durant aquest segle, experimentà un cert creixement en el nombre de puntaires, explicable perquè a les poblacions veïnes les dones preferien anar a les fàbriques.
El 1862 Marià Castells d'Arenys de Mar va crear, juntament amb la seva dona Anna Maria Simón, un negoci de puntes. Els Castells foren uns grans artistes de les randes, ja que creaven els seus propis patrons amb dibuixos de gran qualitat. Moltes d'aquestes puntes foren executades per puntaires d'Arenys de Munt. Un exemple el tenim en el mocador de blonda, encarregat a la casa Castells, per al casament de la reina Victòria Eugènia de Battenberg, en el qual hi van treballar vuit setmanes dues puntaires d'Arenys de Munt. En el dibuix del mocador hi van intervenir Alexandre de Riquer i Marià Castells. També per a la casa Castells l'any 1929 es van fer jocs de puntes, albes, un roquet i tovalles d'altar, per a la capella de Sant Jordi del Palau de la Generalitat, en col·laboració amb altres puntaires d'Arenys de Mar i Llavaneres.
A Arenys de Munt, l'any 1880 Josep Viñals, que també creà els seus propis dibuixos i picava patrons, tenia el seu comerç de puntes, que es va mantenir fins al 1989 a la rambla Francesc Macià. Altrament hi havia una altra casa dedicada a la venda de puntes, Martori Hermanas, que en venien a tot arreu, fins i tot a Amèrica. A més dels randers, les puntaires d'Arenys de Munt compraven els patrons i el fil pel seu compte i treballaven les puntes, que després venien.
L'1 de juliol de 1906 s'inaugurà a Arenys de Munt una exposició amb l'assistència del president de la Diputació, que sota el nom de "Blondas y otros encajes" va tenir la participació de diverses poblacions, i s'organitzà un concurs. Aquesta exposició restà oberta fins al 19 d'agost i va tenir molta transcendència. En realitat, quasi totes les peces exposades eren blondes, ja que, en aquesta zona i sota la denominació de ret fi català o punta d'Arenys, existia i encara perdura una varietat de blonda que es caracteritza pel fons de tul adornat amb punt d'esperit, feta amb fil de cotó blanc molt fi.
El 1940 apareixen nous randers que es dedicaran a aquest noble art i que van mantenir la producció de puntes.
La senyora Rosa Vives, per no deixar perdre la tradició de les puntes, obrí una escola, que el 1966 tenia una trentena d'alumnes. El 1975, Montserrat Navarra n'obre una altra.
Actualment, a Arenys de Munt, la producció de puntes, tot i ser una activitat artesanal que ocupa hores d'oci, està molt arrelada i així ho demostren les dues associacions de puntaires que existeixen i les dues trobades que es fan cada any, una per Sant Joan i l'altra per l'11 de setembre.
El ret fi català o punta d'Arenys
A Arenys de Munt es feien tot tipus de puntes al coixí, però les que més es valoraven i es valoren encara per la seva finor són les blondes. Les puntaires d'Arenys de Munt sempre han tingut fama de treballar molt bé les puntes i sobretot per una forma molt lleugera.
A mitjan segle XVIII, Francisco de Zamora, al seu llibre Diario de los viajes hechos en Cataluña, ja esmenta aquesta tècnica, dient que són puntes fines i que es realitzen a les poblacions de la Costa de Llevant, entre elles Arenys de Munt.
Ja que durant el segle XVIII es van generalitzar els treballs de puntes i la demanda creixia pel comerç amb Amèrica, no hi havia cap vaixell que marxés sense una càrrega de puntes. Així, va sorgir una nova tipologia de blonda més senzilla, el ret fi.
Aquesta punta estava feta amb fil de lli o de cotó, mai amb seda; això permetia una conservació més bona i un rentat més freqüent, ja que la seva aplicació en indumentària es va generalitzar. Aquest tipus de punta fina, originària d'aquesta zona, s'anomena també punta d'Arenys, fent referència a aquests municipis.
Avui dia és una tècnica molt emprada i valorada per les puntaires d'Arenys de Munt, i són elles les que la difonen mitjançant les peces que fan i els cursets. La punta d'Arenys de Munt es fa servir molt en aplicacions, sobretot per fer mocadors.
Mestres artesanes
En els darrers anys la Generalitat de Catalunya ha guardonat amb el títol de mestre artesà algunes de les puntaires d'Arenys de Munt. Aquest és un reconeixement per la seva feina i per l'aportació feta en el patrimoni cultural artesà en el camp de les puntes al coixí.
Francesca Mora i Bigorra va néixer el 1907 i des de molt joveneta es va trobar immersa en puntes i coixins, venent les seves puntes a Can Castells i a altres randers. De més gran, compaginava la feina a la fàbrica amb els treballs de puntes a casa.
Gràcies al seu esforç i a l'extraordinària disponibilitat que ha mostrat en tot moment per ensenyar tot el que sap, sobretot la tècnica del ret fi, ha fet que la tradició puntaire continuï ben viva a Arenys de Munt.
M. Rosa Bigorra i Valls va néixer el 1932 i, amb l'edat de cinc anys, de la mà de la seva mare, que l'ensenyava a casa, s'inicià en aquest món. Amb 14 anys ja feia treballs de ret fi i blondes.
També va compaginar el seu treball en una fàbrica tèxtil amb les puntes al coixí a casa. Tota una vida de dedicació a aquest món que l'ha portat a ensenyar en diverses escoles de Barcelona i a Arenys de Munt.
Esperança Artigas i Catarineu va néixer el 1914 i de ben petita va començar a fer puntes per tal d'ajudar l'economia familiar. Al llarg de tots aquest anys ha compaginat les seves tasques laborals amb la seva passió per les puntes i s'ha especialitzat en la punta de guipur.
El 2001 li van donar el reconeixement com a mestra artesana i als noranta-dos anys també continua fent puntes i n'ensenya a fer a les noves generacions de puntaires.
Monument a la Puntaire 1958-2003
Des de l'any 1958 Arenys de Munt cobejava aixecar un monument a la puntaire, un monument a la dona arenyenca d'avui, i al mateix temps un homenatge a les generacions precedents, a la seva lluita, als seus afanys i al seu art. Aquest vell somni es va fer realitat l'11 de novembre del 2003 en la festivitat de Sant Martí, patró del poble.
Gràcies a la tenacitat de l'Associació de Puntaires d'Arenys de Munt i la col·laboració d'altres entitats del poble i l'Ajuntament, es va encarregar el projecte a un reconegut escultor japonès, Etsuro Sotoo, convilatà durant força anys d'Arenys de Munt i creador de moltes de les figures que ornamenten la façana del Naixement del temple de la Sagrada Família de Barcelona. Les peces de la figura de la puntaire es van fer a la Xina i es van traslladar i muntar in situ a la plaça de Catalunya d'Arenys de Munt, i ara és un punt de referència i de visita obligada per a tots els visitants del poble, i preferentment per les puntaires.
El monument representa la figura d'una puntaire que recorda l'estil modernista, de quatre metres d'amplada i tres i mig d'alçada aproximadament. La figura femenina, la puntaire amb un coixí a la falda, fa que la punta surti com si brollés amb força del mateix coixí cap a terra i forma un banc a la seva base, on la gent es podrà asseure i, si vol, fins i tot fer-hi puntes.
El pastisser Jordi Garrell va fer una mona de Pasqua que és una rèplica en xocolata del Monument a la Puntaire. Aquesta està exposada al Museu de la Xocolata de Barcelona, on es pot visitar.
Inauguració del monument amb l'escultor Etsuro Sotoo l'11 de novembre del 2003.
Les puntaires a l'actualitat
En aquest darrer segle el món de les puntaires ha canviat molt. D'aquelles dones i nenes que es reunien a les eixides, fora els carreres i sobretot prop dels arbres de la Riera, lloc emblemàtic del poble, que dona ombra i frescor en les llargues hores de l'estiu per fer pacientment les seves puntes, ara en queden sobretot les associacions.
L'any 1990 Montserrat Navarra, juntament amb altres puntaires, va fundar l'Associació de Puntaires d'Arenys de Munt. L'octubre d'aquell mateix any, l'Associació va obrir l'escola i el 1991 la Generalitat de Catalunya en va aprovar els estatuts. L'objectiu d'aquesta entitat, tal com diuen els estatuts, és ensenyar a fer puntes perquè no es perdi aquest noble art. Del 1993 fins al 1997, en fou president Xavier Oller, període en què es va produir l'expansió de l'entitat. El va succeir Teresa Missé, que va treballar per consolidar-la.
Avui tenen dos-cents cinquanta socis. Organitzen la seva trobada el 24 de juny, per Sant Joan. La seu de l'entitat és a la masia de Can Borrell, on des de fa un parell d'anys també ensenyen a fer puntes a les nenes que van començar a fer anar els boixets als tallers infantils que feien les puntaires a l'Escola Sant Martí.
Des del 1992, cada any per Nadal aquesta associació –que té com a lema “Promoció, foment i prestigi”– organitza una exposició de treballs, en la qual s'homenatja tant les puntaires com els carrers on aquestes s'han reunit durant anys per fer les puntes al coixí. El primer homenatge el van dedicar a qui va ser la primera secretària de l'associació, Fina Miquel i Vergés; el 1993, a Rosa Vives Umbert; el 1994, a les puntaires que van fer les puntes per als ornaments de la capella de Sant Jordi del Palau de la Generalitat; el 1995, a Rosa Maresma i Massuet, guanyadora del segon premi de l'exposició del 1906; el 1996, a les puntaires de l'Eixample; el 1997, a les puntaires dels carrers de l'Olivera, Pons i Regàs; el 1998, a les puntaires dels carrers Vell, Nou, Borrell, de la Rasa i de la Generalitat; el 1999, a les puntaires de les rambles Sant Martí i Francesc Macià; el 2000, a les puntaires dels carrers Sant Antoni i Sant Pau; el 2001, a Francesca Vinyals Rossell, de Can Badia; el 2002 a Paquita Mora i Bigorra, Mestra Artesana, i el 2003 a la família Colomer-Freixas “Can Corrioles”.
També han exposat els seus treballs i el fons de l'Associació al Centre d'Artesania de Barcelona, tot explicant la importància de la punta al coixí en la història de la vila.
L'Associació de Puntaires d'Arenys de Munt ha fet sortides a l'estranger per donar a conèixer els seus treballs. Així, l'any 2001 va participar en una trobada a la població occitana de Le Puy-en-Velai, de gran tradició puntaire, on van poder ensenyar com treballaven el ret fi. En aquesta trobada, tot i que no es van presentar al concurs que cada any s'organitza, van ser mereixedores d'un premi a la gran qualitat del seu treball. També han fet sortides a la població italiana de Novedrate, el 1992, on van exposar treballs en representació de l'Estat espanyol, i s'han desplaçat a poblacions d'Andorra i de Catalunya Nord (a Ceret, el 1999, i a Prada de Conflent l'any 2000, convidades per la Universitat Catalana d'Estiu).
Els serveis que ofereix són cursets de formació de diferents nivells, en muntatge de puntes i picar patrons. També disposa d'una gran col·lecció de patrons antics provinents de les cases que antigament comercialitzaven les puntes al poble, com la Casa Viñals i d'altres. Aquests estan en fase d'inventari i properament es podran consultar. Una altra tasca és la de recuperar i classificar els mostraris antics i actuals, així com la d'organitzar l'assistència a diferents trobades, i a la Diada de la Puntaire.
Una altra activitat que porta a terme l'Associació de Puntaires d'Arenys de Munt és la trobada de l'Onze de Setembre, coincidint amb la Fira d'Artesania –iniciada l'any 1985 pel Grup d'Artistes Lliures (GALL), liderat per Joan Casademunt, i continuada a partir del 1988 per l'Ajuntament.
El gener de l'any 2000, es va fundar una nova entitat dedicada a la punta al coixí: l'Associació de Puntaires Verge del Remei, que té actualment dos-cents trenta-cinc socis, una seixantena dels quals són puntaires que es troben cada setmana al seu local del rial Bellsolell. També tenen secció infantil, uns cinquanta entre nens i nenes. La seva presidenta, Carme Carrasco, destaca la importància de l'augment de l'afecció a fer puntes al coixí de nenes cada cop més petites. Per motivar i fomentar les joves puntaires, l'any 2002 l'Associació de Puntaires Verge del Remei va organitzar, el segon diumenge d'octubre –diada de la Mare de Déu del Remei–, la primera trobada infantil de puntaires..
Des de la seva creació, les puntaires d'aquesta associació són convidades cada mes de setembre per l'Ajuntament de Setcases per fer una demostració de l'art de les puntes, força desconegut a les contrades pirinenques. L'any 2001 van assistir a la trobada que cada any se celebra a Montsó, una vila aragonesa de gran tradició pel que fa a l'art de la punta al coixí, i en la qual van guanyar el primer premi al millor treball.
Documentació: Montserrat Viader i Crous