Població
Els 3.079 habitants que ens dona el cens de 1857 probablement s'acosta molt a la realitat, tot i que també amaga un bon gruix de població. D'acord amb els censos posteriors, tenim 3.176 habitants l'any 1877, 2.998 habitants el 1887 i 3.094 habitants l'any 1897. Aquestes xifres ens mostren una població estancada que perd habitants, tot un símptoma d'un segle crític.
Economia
Malgrat les precaucions, la fil·loxera penetrà l'any 1879 per l'Empordà. L'any 1883 afectà les vinyes de la Selva, el Maresme i el Vallès, i va provocar la mort de la totalitat dels ceps. Extenses zones de vinya foren abandonades i esdevingueren erms que ben aviat quedaren plens de brolla i romaguerars. Cap a 1890, només les millors zones es tornaren a replantar amb ceps americans, resistents a la fil·loxera i empeltats amb espècies del nostre país. La vinya tornà a prendre força, però ja mai més no tornaria a assolir l'empenta dels anys daurats.
El treball al bosc ocupà durant aquella centúria bon nombre d'arenyencs. Proveïts d'aliment per a tota la setmana, marxaven de dilluns a dissabte cap al Montnegre, el Montseny i les Guilleries. La seva feina consistia, sobretot, a pelar suros, fer rodells per a cèrcols de bota, fer feixines i altres feines menors. El carboneig també fou una activitat important, tot i que requeria unes estades al bosc força més llargues.
Una activitat que va créixer aparellada a l'expansió de la vinya fou la fabricació de crémor tàrtar, un producte venut a les farmàcies per les seves suposades propietats medicinals. El material base per fabricar el crémor s'obtenia de les incrustacions que quedaven al fons de les botes de vi després d'anys d'utilització. Els anys finals del segle van veure un increment de l'activitat industrial, tot i que aquesta era reduïda i de petites dimensions. L'any 1890 hi havia al poble cinc fàbriques de teixits: Mateu Closa, Josep Soler, Tomàs Cusachs, Rafanell i Volart.
Societat
L'any 1821 una epidèmia de febre groga va afectar Barcelona, Badalona i altres poblacions catalanes i provocà una mortalitat força elevada. La gent de Sant Martí d'Arenys, tement amb raó que el contagi s'escamparia arreu de Catalunya, van cercar l'aixopluc del cel, l'únic que podia apaivagar l'angoixa col·lectiva, i es van encomanar a la verge del Remei. Fos com fos, el poble restà lliure de la febre groga i cap persona resultà afectada per la malaltia.
Tot i nombroses disposicions legals en contra, el fossar o cementiri havia romàs a l'entorn de l'edifici parroquial (al davant i a la banda de migjorn), des de la mateixa fundació de la parròquia de Sant Martí. A més, molts enterraments, bàsicament els pertanyents a les famílies acomodades del poble i als religiosos, s'efectuaven a l'interior del temple, a l'espaiosa cripta central o a les sepultures habilitades davant dels diferents altars laterals. Aquest fet havia estat sovint criticat per les autoritats sanitàries, que hi veien, amb raó, un focus d'infecció i de contagi. No va ser, però, fins l'any 1854 que l'epidèmia de còlera, fortíssima a Catalunya, va empènyer les autoritats civils i religioses a iniciar els tràmits per traslladar el cementiri a un indret allunyat del nucli urbà. L'any 1855 ja es treballava en la construcció del nou cementiri en uns terrenys cedits per la família Bellsolell.
Per tal d'embellir el passeig central de la població, l'any 1888, l'ajuntament presidit per Josep Cadellans acordà plantar, a banda i banda del carrer de Sant Ramon i de Sant Martí fins a la plaça, dues fileres de plataners, procedents de la Devesa de Girona.
El calendari festiu era força atapeït, sobretot pel que fa referència a les festivitats religioses. Cadascuna de les tres germandats més importants, la de Sant Joan, la de Sant Jaume i la del Remei, celebrava les seves festes patronals. Les darreres dècades del segle, cada germandat llogava una orquestra que, a més d'animar la vetllada amb les melodies conegudes, començaren a fer populars els compassos de la "dansa" d'Arenys de Munt, juntament amb la sardana "típich ball ampurdanés que cada dia agrada més", segons La Costa de Llevant. La festa més important, però, era Sant Martí. El diumenge abans de la Festa Major se celebrava la típica fira de bestiar i de robes d'hivern. Poc després, l'11 de novembre, començaven els actes religiosos, els espectacles per a la mainada i el ball per als més grans, que omplirien els dies de la Festa Major.
Política
El mes de maig de 1808 es produí l'aixecament general del Principat contra l'ocupació francesa. Ràpidament, i de forma espontània, s'anaren creant diferents sometents als pobles de Catalunya per enfrontar-se als invasors. A part de l'acció espontània dels sometents, el comandant Francesc Milans del Bosch (que poc després assoliria el grau de general) fou qui coordinà les accions contra els francesos a la nostra zona des del mateix moment d'esclatar el conflicte. El mes de juliol de 1808 es produí el primer saqueig d'Arenys de Munt per part dels francesos, com a represàlia per haver abandonat la població. A començaments de juliol de 1809, davant de la crítica situació en la qual es trobava Girona, la Junta corregimental de Girona es traslladà a Arenys de Munt. D'aquesta manera, durant uns mesos i simultàniament amb Arenys de Mar, el nostre poble actuà com a capital del corregiment gironí.
Amb l'arribada de Ferran VII es cloïa un altre episodi dramàtic de la nostra història. A partir d'aquells moments s'iniciava una nova pugna entre els partidaris d'un retorn pur i simple a l'Antic Règim i aquells que, mitjançant un suport a la Constitució de 1812, volien canviar la situació política i fer-la més democràtica.
El segle XIX estigué farcit de baralles polítiques, d'enveges mesquines que, tot i que foren portades a nivell polític, tingueren greus repercussions socials i personals, i més d'un cop trencaren la convivència entre els arenyencs. L'alcalde major de Blanes va fer un un retrat molt gràfic de la situació al poble quan l'any 1834 va escriure que "el concepto que he formado del pueblo de Arenys de Munt, en los pocos meses que me hallo sirviendo esta Alcaldia, diré que los partidos han estado allí siempre muy encarnizados uno contra otro. Que la pasión que domina en todos es el espíritu de venganza y ambición, y que con dificultad se hallará persona en aquel pueblo de quien fiarse a ciegas, ni de los que se dicen adictos" (Causa criminal contra Ramon Bellsolell i altres).
La invasió estrangera acabà amb l'experiència del Trienni Liberal i restituí l'absolutisme. El dia 23 de maig de 1823, els membres del nou ajuntament, presidit per Josep Regàs, juraren els seus càrrecs i "ofrecieron ser adictos al Rey, a la Religión y de interesarse por el bien y utilidad de esta villa". El dia abans, d'acord amb l'ordre de la Junta Corregimental de Girona que "deben arrancarse y hacer pedazos las lápidas de la Constitución", s'havia fet bocins la placa que havien fet posar les autoritats constitucionals i que estava paredada a Can Mascaró de Plaça; la làpida es trencà "con aplauso de los vecinos".
La Revolució de 1868, la "Gloriosa", suposà l'exili d'Isabel II i l'entrada en un nou període històric més democràtic. Foren sis anys d'inestabilitat política que finalitzaren amb el cop d'estat que suprimí la república federal (1873). Del nostre poble ho desconeixem tot, d'aquesta etapa. Només una nota de Ramon Bellsolell ens explica que "en lo dia 3 de Octubre de 1869 a las once de la mañana se reunieron en esta plaza todos los republicanos de Canet, Arenys y de Arenys de Munt, exigiendo las armas a todos los que sabían que tenían. Entregándoles nosotros de muy buenas de cañón por orden de Don Miquel Planas y Borrell, aquel entonces Alcalde. Arenys de Munt, 17 Diciembre de 1869. (Nota: Por supuesto quedaron esta gente derrotada por la tropa que les soptó en Sant Celoni, punto de guarnición)".
L'any 1871 esclatà la Tercera Guerra Carlina. Durant aquell arriscat període, el dia 15 de juny de 1871, Arenys de Munt fou ocupat militarment per les tropes lleials al govern constitucional. Per fer-se forts al poble, ocuparen l'església, que quedà convertida "en cuartel i casa forta". La capella de Can Bellsolell fou el centre del culte de la població durant aquells cinc anys i mig.
La Restauració de la monarquia borbònica en la persona d'Alfons XII, l'any 1874, introduí un cert element d'estabilitat al convulsionat món de la política. La Restauració encetava una nova etapa política, els trets essencials de la qual es perllongarien fins a la proclamació de la Segona República (1931).
Les valuoses notícies de La Costa de Llevant ens permeten acostar-nos a la vida local durant el darrer decenni de la dinovena centúria: l'etapa de l'alcalde Miquel Torrent i Valls (1890-1901). La Costa de Llevant dedicà elogiosos comentaris al "jove alcalde" que s'estrenà el 1890. Les realitzacions durant el seu mandat foren nombroses:
- L'any 1894 s'aixecà una artística font pública a la plaça.
- Per millorar la carretera que portava a Sant Iscle, es construí el pont de la Creueta, prop de la Cantina.
- El cementiri fou ampliat.
- S'inicià la construcció d'un nou escorxador al rial d'en Puig.
- Per Sant Martí de l'any 1894 fou inaugurada la nova Casa de la Vila, amb dependències separades per a oficines, jutjat municipal i escoles públiques.
- L'any 1895, es plantaren arbres al llarg de la carretera que unia Arenys de Munt amb Arenys de Mar.
- Es renovaren els fanals de l'enllumenat públic.
Miquel Torrent tampoc oblidà la personalitat de Don Augusto María de Borràs Jalpí i de Mercader. Don Augusto fou un autèntic mecenes per al poble d'Arenys de Munt. Durant els darrrers anys del segle XIX, Don Augusto decidí transformar la casa forta on vivia en un autèntic castell, amb llac inclòs. Les obres es perllongaren durant uns quants anys i donaren feina a molts treballadors del poble. L'any 1895 foren plantats 260 arbres a l'avinguda que portava al castell. El 1897 Don Augusto inaugurà la primera central que donà llum elèctrica a la seva mansió; era la primera que s'instal·lava al poble. Poc després, l'ajuntament de Miquel Torrent nomenà Don Augusto fill adoptiu de la nostra població.
El rebuig del caciquisme i l'efervescència catalanista impregnaren la majoria d'actes a la pràctica totalitat de les poblacions catalanes al tombant de segle. A Arenys de Munt s'havia anat gestant la creació d'un grup a l'entorn de la Societat Industrial Recreativa que agrupava la majoria d'industrials, comerciants i terratinents del poble i que, als anys finals de segle, passà a anomenar-se Agrupació Catalanista d'Arenys de Munt. Un dels seus dirigents fou Ramon Vernis.
El dia 11 d'abril de 1902, una ordre del govern civil el nomenava nou alcalde. Dos mesos després de prendre possessió, el nou ajuntament acordà donar el nom de Plaza Manzano a la plaça de l'Església, la més important de la població, com a reconeixement pels favors rebuts del governador civil.